Un bigoti i en Joan

Una vegada hi havia un bigoti, i també un nen.

El nen es deia Joan. Perquè els nens, prou que ho sabeu, es diuen Joan, o Pere o Lluís, o Manel, o moltes altres coses. Cadascun té un nom o altre, el seu. Fins i tot, Igor, Dèrek, Zoltan, Boris… Però aquell nen es deia Joan.

El bigoti, en canvi, només es deia bigoti. Perquè els bigotis, per molt diferents que siguin els uns dels altres —negres o rossos, gruixuts o prims, rodanxons o punxeguts—, només es diuen bigoti. O mostatxo, que és una altra manera de dir bigoti. I encara ni bigoti no es diuen, perquè dir-se bigoti és com no dir-se res de res.

Al primer banc del jardí, el bigoti, que era negre, no sé si hi jeia o hi seia. Amb els bigotis, si seuen o jeuen, fa de mal saber. En tot cas, no devia pas haver-hi anat sol, fins al banc. Segurament algú, ja cansat de fer gresca portant-lo al mig de la cara, se l´havia arrencat precisament quan passava per allí. I el bigoti s´hi havia quedat, com una mosca en un got de llet —el banc és pintat de blanc—, esperant una nova decisió del destí, que és una manera de dir a veure què passava.

En Joan sortia de la casa. No plorava gens. En Robert li havia pres totes les bales. I no les hi havia pas preses per la força, que ja hauria estat prou dolent, sinó que les hi havia guanyades una per una, impecablement, implacablement. I la Sònia s´ho mirava i reia.

Després, a taula, la tieta Roser que fa: “A en Joan poseu-li pastissets d´aquests de melmelada. La xocolata i la crema no li agraden.” És veritat que un dia al rebost la xocolata li va fer fàstic: havia vist, al rebost, com s´hi passejava un ratolí. Però d´aleshores ençà havien passat setmanes i setmanes, segles potser. I tanmateix en Joan no havia gosat desmentir la tieta. Fins i tot s´havia fet com un deure de menjar-se els pastissets de melmelada, tan embafadors, com si l´encantessin. Ecs!

I el pallasso l´havia mortificat. “Veig un nen molt eixierit —vine aquí, maco— que aguantarà ben enlaire aquest barret de copa!” I en Joan havia aguantat enlaire el barret de copa mentre el pallasso, de lluny, llançava pilotetes com si volgués que entressin al barret, però totes anaven a caure —oh, sense força, sense fer-li mal!—a la cara i als braços d´en Joan. I tothom reia. I la Sònia també.

Per això, per tot plegat en Joan s´havia escapolit cap al jardí. Cap cot, però sense plorar gens.

Quan va veure el bigoti, què hauríeu fet vosaltres? En Joan el va agafar amb dos dits, com si fos una papallona, se´l va mirar del dret i del revés i se´l va enganxar sota el nas. I amb el bigoti posat, va fer un bot de tres pams d´alt.

En Joan-amb-bigoti va entrar a la casa. El pallasso encara actuava: corria en rodó amb una bicicleta menuda mentre duia el barret de copa en equilibri damunt del nas. Les pilotes d´abans eren en una cistella. En Joan-amb-bigoti les va anar llançant al barret, l´una darrera l´altra. No li´n va fallar cap.

El pallasso feia una cara ben esverada, i la gent aplaudia. La Sònia també.

Mentre la gent aplaudia, en Joan-amb-bigoti va anar cap a la tieta Roser i li va dir: “Què queden pastissets de xocolata? Fa setmanes i setmanes que tinc una fam horrible de pastissets de xocolata!” La tieta Roser es va quedar tan sorpresa que no sabia què dir i no podia tancar la boca.

Aleshores en Joan-amb-bigoti va adreçar-se a en Robert: “Ep, noi, deixa´m una bala i fem una altra partida.” Impecablement, implacablement va recuperar totes les bales que havia perdut. I la Sònia reia.

Quan va veure que la Sònia reia, en Joan també va riure, i es va treure el bigoti i el va deixar a la safata on hi havia hagut els pastissets. Damunt el tovalló de paper, el bigoti semblava que llepés les darreres traces de xocolata.

Però la història no s´acaba ben bé així, no pas del tot. Encara ara, quan ja han passat set anys ben bons des de la tarda de la qual us he relatat els fets, quan veig en Joan com passa, tan decidit, amb el cap ben alt, penso que d´aleshores ençà no ha deixat d´ésser, part de dins si més no, en Joan-amb-bigoti.

La vella

Una vegada hi havia un home que tenia tres fills. Heus ací que un dia se li van presentar tots tres i li van dir que se´n volien anar pel món a cercar fortuna. Ell, com que no els podia aturar, els va donar, a més de bons consells, un cavall i un gos a cada un, cosa que només li va agrair el més petit de tots i, en veure´ls marxar, els va cridar:
–Que Déu us guardi de mal i us encamini bé. Quan van ser un tros enllà, van trobar que el camí es dividia en tres.
–Ara no podem pas anar més plegats –va dir el més gran–; però abans de separar-nos, deixarem aquesta ampolla d´aigua clara que m´ha donat el pare en el forcat dels camins. El primer que torni a passar per aquí, si troba l´aigua tèrbola, que torni enrere, perquè voldrà dir que algun dels altres deurà passar treballs. Dit això, es van acomiadar els uns dels altres, i cada un va anar pel seu cantó. El més gran va caminar i caminar, i quan es pensava haver arribat a un poble, es va trobar dins d´un bosc i se li va fer de nit. “Trist de tu! Ara com t´ho faràs? –s´anava dient a si mateix–. Ara hauràs de fer foc.” Mentre l´anava encenent, se li va presentar una dona vella, la qual li va dir:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Atanseu-vos i escalfeu-vos, bona dona.
–És que el vostre gos em fa por. Si me li deixéssiu posar aquest pèl damunt, no me´n faria.
–Poseu-l´hi, doncs. La vella va posar aquell pèl damunt del gos i va quedar una mica alleujada de la por. Però tot seguit va tornar a queixar-se:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, bona dona.
–Ara és el cavall, que me´n fa, de por. Si em deixeu posar-li aquest pèl damunt, no me´n farà.
–Si només em demaneu això, poseu-l´hi. La traïdora vella l´hi va posar, però no va trigar pas gaire a fer la mateixa cantarella.
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Atanseu-vos i escalfeu-vos, bona dona. Ja us ho he dit dos cops.
–Però és que vós mateix me´n feu, de por. Si em deixéssiu posar-vos damunt aquest pèl, no me´n faríeu.
–Doncs, poseu-me´l damunt. Ella l´hi va posar, i tant bon punt va tenir aquell borrissol a sobre, va perdre les forces. En canvi, la vella es va envalentir i el va fer entrar, vulgues o no, dins una gran cova on no va poder veure mai més ni el sol ni la lluna. En això, el segon germà va passar pel forcat del camí. Va mirar l´aigua de l´ampolla i la va trobar tèrbola. Llavors es va dir: “El meu germà està en perill. Hauré de veure si el puc ajudar d´alguna manera”. Va agafar el camí que havia pres el més gran quan es van separar. El camí el va portar al mig d´un gran bosc; allà se li va fer de nit i se li va girar mal temps. “Has de fer foc,” es va dir a ell mateix. Tot just l´acabava d´encendre quan se li va presentar la velleta, que li va dir tota tremolosa:
–Tinc fred.
–Escalfeu-vos, bona dona.
–És que el vostre gos em fa por. Si me li deixéssiu posar aquest pèl damunt no me´n faria.
–Això rai, poseu-l´hi. Li va posar aquell pèl damunt i tot seguit va tornar a tremolar i a queixar-se:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, ja us ho he dit.
–És el cavall que em fa por, ara. Si me li deixeu posar aquest pèl damunt, no me´n farà.
–Poseu-l´hi. L´hi va posar, però tot seguit va tornar a repetir la mateixa cançó enfadosa d´abans.
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, ja us ho dic.
–És que no goso perquè vós mateix me´n feu, de por. Si us deixeu posar aquest pèl damunt, no me´n fareu.
–Poseu-me´l. No hem pas de renyir per tan poca cosa. Així que el noi va tenir aquell pèl damunt, es va trobar sense forces, i la vella, que es va trobar més forta, el va empènyer dins la cova negra i pregona on tenia presoner el seu germà. El germà més petit, tornant del seu viatge, va passar pel forcat del camí, va baixar del cavall, va mirar l´ampolla i, veient l´aigua tèrbola i gairebé enllotada, es va dir: “Tots dos germans estàn en un gran perill. Hauré de veure si els puc lliurar dels treballs en què segurament es troben”. Va esperonar el cavall i va enfilar el camí del germà gran. Camina que caminaràs tot el sant dia, va arribar la nit i es va trobar al mig del gran bosc. Es va treure del sarró una pedra foguera i va encendre un bon foc. Així que el va haver encès se li va presentar la vellota i li va dir:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Atanseu-vos i escalfeu-vos, bona dona.
–És que el vostre gos em fa por.
–El meu gos no fa res a ningú, si jo no vull.
–Deixeu-me-li posar aquest pèl damunt.
–Ja l´hi posaré jo, si de cas –va fer el germà petit. I prenent-lo dels dits de la vella va fer veure que el posava damunt del gos però el va llençar al foc. La vella va tornar a començar:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, si voleu.
–El cavall em fa encara més por que el gos –va dissimular.
–El cavall no fa mal a ningú, si jo no vull.
–Me li deixeu posar aquest pèl damunt?
–Com que és tan rabijol i no us coneix, ja l´hi posaré jo. I com havia fet abans, va cremar el pèl. Al cap d´una estona, la vella va tornar a exclamar-se:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Prou foc hi ha: escalfeu-vos.
–És que vós em feu por. Si us deixeu posar aquest pèl damunt, no me´n fareu.
–Això rai: doneu-me´l, ja me´l posaré prou. La vella l´hi va donar, i ell, fent com qui se´l posa damunt, el va tirar al foc. Aleshores, la vellota el volia fer entrar a empentes dins la cova negra, però es va trobar sense forces, i ell, envalentit, va dir mentre es treia l´espasa:
–Apa, gos! Apa, cavall! Aguanteu-me la vella! El gos la va agafar pels peus, el cavall la va subjectar a mossecs pel coll i el noi li va apuntar l´espasa al pit i li va demanar:
–Què n´has fet dels meus germans? La vella es va posar a cridar:
–Ai, ai de mi! Però com que el valent no parava de demanar pels seus germans i la vella sentia que ja no li quedaven forces, li va dir: –Veniu, ja us els faré trobar. Va agafar un bastó per ajudar-se a caminar i no gaire lluny d´allà, fent un gran esforç, va obrir una porta rònega i menjada pels anys; era la porta de la cova. Els dos germans grans van sortir del seu captiveri i tots tres van emprendre el camí de retorn a casa seva.