La vella

Una vegada hi havia un home que tenia tres fills. Heus ací que un dia se li van presentar tots tres i li van dir que se´n volien anar pel món a cercar fortuna. Ell, com que no els podia aturar, els va donar, a més de bons consells, un cavall i un gos a cada un, cosa que només li va agrair el més petit de tots i, en veure´ls marxar, els va cridar:
–Que Déu us guardi de mal i us encamini bé. Quan van ser un tros enllà, van trobar que el camí es dividia en tres.
–Ara no podem pas anar més plegats –va dir el més gran–; però abans de separar-nos, deixarem aquesta ampolla d´aigua clara que m´ha donat el pare en el forcat dels camins. El primer que torni a passar per aquí, si troba l´aigua tèrbola, que torni enrere, perquè voldrà dir que algun dels altres deurà passar treballs. Dit això, es van acomiadar els uns dels altres, i cada un va anar pel seu cantó. El més gran va caminar i caminar, i quan es pensava haver arribat a un poble, es va trobar dins d´un bosc i se li va fer de nit. “Trist de tu! Ara com t´ho faràs? –s´anava dient a si mateix–. Ara hauràs de fer foc.” Mentre l´anava encenent, se li va presentar una dona vella, la qual li va dir:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Atanseu-vos i escalfeu-vos, bona dona.
–És que el vostre gos em fa por. Si me li deixéssiu posar aquest pèl damunt, no me´n faria.
–Poseu-l´hi, doncs. La vella va posar aquell pèl damunt del gos i va quedar una mica alleujada de la por. Però tot seguit va tornar a queixar-se:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, bona dona.
–Ara és el cavall, que me´n fa, de por. Si em deixeu posar-li aquest pèl damunt, no me´n farà.
–Si només em demaneu això, poseu-l´hi. La traïdora vella l´hi va posar, però no va trigar pas gaire a fer la mateixa cantarella.
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Atanseu-vos i escalfeu-vos, bona dona. Ja us ho he dit dos cops.
–Però és que vós mateix me´n feu, de por. Si em deixéssiu posar-vos damunt aquest pèl, no me´n faríeu.
–Doncs, poseu-me´l damunt. Ella l´hi va posar, i tant bon punt va tenir aquell borrissol a sobre, va perdre les forces. En canvi, la vella es va envalentir i el va fer entrar, vulgues o no, dins una gran cova on no va poder veure mai més ni el sol ni la lluna. En això, el segon germà va passar pel forcat del camí. Va mirar l´aigua de l´ampolla i la va trobar tèrbola. Llavors es va dir: “El meu germà està en perill. Hauré de veure si el puc ajudar d´alguna manera”. Va agafar el camí que havia pres el més gran quan es van separar. El camí el va portar al mig d´un gran bosc; allà se li va fer de nit i se li va girar mal temps. “Has de fer foc,” es va dir a ell mateix. Tot just l´acabava d´encendre quan se li va presentar la velleta, que li va dir tota tremolosa:
–Tinc fred.
–Escalfeu-vos, bona dona.
–És que el vostre gos em fa por. Si me li deixéssiu posar aquest pèl damunt no me´n faria.
–Això rai, poseu-l´hi. Li va posar aquell pèl damunt i tot seguit va tornar a tremolar i a queixar-se:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, ja us ho he dit.
–És el cavall que em fa por, ara. Si me li deixeu posar aquest pèl damunt, no me´n farà.
–Poseu-l´hi. L´hi va posar, però tot seguit va tornar a repetir la mateixa cançó enfadosa d´abans.
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, ja us ho dic.
–És que no goso perquè vós mateix me´n feu, de por. Si us deixeu posar aquest pèl damunt, no me´n fareu.
–Poseu-me´l. No hem pas de renyir per tan poca cosa. Així que el noi va tenir aquell pèl damunt, es va trobar sense forces, i la vella, que es va trobar més forta, el va empènyer dins la cova negra i pregona on tenia presoner el seu germà. El germà més petit, tornant del seu viatge, va passar pel forcat del camí, va baixar del cavall, va mirar l´ampolla i, veient l´aigua tèrbola i gairebé enllotada, es va dir: “Tots dos germans estàn en un gran perill. Hauré de veure si els puc lliurar dels treballs en què segurament es troben”. Va esperonar el cavall i va enfilar el camí del germà gran. Camina que caminaràs tot el sant dia, va arribar la nit i es va trobar al mig del gran bosc. Es va treure del sarró una pedra foguera i va encendre un bon foc. Així que el va haver encès se li va presentar la vellota i li va dir:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Atanseu-vos i escalfeu-vos, bona dona.
–És que el vostre gos em fa por.
–El meu gos no fa res a ningú, si jo no vull.
–Deixeu-me-li posar aquest pèl damunt.
–Ja l´hi posaré jo, si de cas –va fer el germà petit. I prenent-lo dels dits de la vella va fer veure que el posava damunt del gos però el va llençar al foc. La vella va tornar a començar:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Escalfeu-vos, si voleu.
–El cavall em fa encara més por que el gos –va dissimular.
–El cavall no fa mal a ningú, si jo no vull.
–Me li deixeu posar aquest pèl damunt?
–Com que és tan rabijol i no us coneix, ja l´hi posaré jo. I com havia fet abans, va cremar el pèl. Al cap d´una estona, la vella va tornar a exclamar-se:
–Ai, quin fred que tinc! Ai, quin fred que tinc!
–Prou foc hi ha: escalfeu-vos.
–És que vós em feu por. Si us deixeu posar aquest pèl damunt, no me´n fareu.
–Això rai: doneu-me´l, ja me´l posaré prou. La vella l´hi va donar, i ell, fent com qui se´l posa damunt, el va tirar al foc. Aleshores, la vellota el volia fer entrar a empentes dins la cova negra, però es va trobar sense forces, i ell, envalentit, va dir mentre es treia l´espasa:
–Apa, gos! Apa, cavall! Aguanteu-me la vella! El gos la va agafar pels peus, el cavall la va subjectar a mossecs pel coll i el noi li va apuntar l´espasa al pit i li va demanar:
–Què n´has fet dels meus germans? La vella es va posar a cridar:
–Ai, ai de mi! Però com que el valent no parava de demanar pels seus germans i la vella sentia que ja no li quedaven forces, li va dir: –Veniu, ja us els faré trobar. Va agafar un bastó per ajudar-se a caminar i no gaire lluny d´allà, fent un gran esforç, va obrir una porta rònega i menjada pels anys; era la porta de la cova. Els dos germans grans van sortir del seu captiveri i tots tres van emprendre el camí de retorn a casa seva.