Un bigoti i en Joan

Una vegada hi havia un bigoti, i també un nen.

El nen es deia Joan. Perquè els nens, prou que ho sabeu, es diuen Joan, o Pere o Lluís, o Manel, o moltes altres coses. Cadascun té un nom o altre, el seu. Fins i tot, Igor, Dèrek, Zoltan, Boris… Però aquell nen es deia Joan.

El bigoti, en canvi, només es deia bigoti. Perquè els bigotis, per molt diferents que siguin els uns dels altres —negres o rossos, gruixuts o prims, rodanxons o punxeguts—, només es diuen bigoti. O mostatxo, que és una altra manera de dir bigoti. I encara ni bigoti no es diuen, perquè dir-se bigoti és com no dir-se res de res.

Al primer banc del jardí, el bigoti, que era negre, no sé si hi jeia o hi seia. Amb els bigotis, si seuen o jeuen, fa de mal saber. En tot cas, no devia pas haver-hi anat sol, fins al banc. Segurament algú, ja cansat de fer gresca portant-lo al mig de la cara, se l´havia arrencat precisament quan passava per allí. I el bigoti s´hi havia quedat, com una mosca en un got de llet —el banc és pintat de blanc—, esperant una nova decisió del destí, que és una manera de dir a veure què passava.

En Joan sortia de la casa. No plorava gens. En Robert li havia pres totes les bales. I no les hi havia pas preses per la força, que ja hauria estat prou dolent, sinó que les hi havia guanyades una per una, impecablement, implacablement. I la Sònia s´ho mirava i reia.

Després, a taula, la tieta Roser que fa: “A en Joan poseu-li pastissets d´aquests de melmelada. La xocolata i la crema no li agraden.” És veritat que un dia al rebost la xocolata li va fer fàstic: havia vist, al rebost, com s´hi passejava un ratolí. Però d´aleshores ençà havien passat setmanes i setmanes, segles potser. I tanmateix en Joan no havia gosat desmentir la tieta. Fins i tot s´havia fet com un deure de menjar-se els pastissets de melmelada, tan embafadors, com si l´encantessin. Ecs!

I el pallasso l´havia mortificat. “Veig un nen molt eixierit —vine aquí, maco— que aguantarà ben enlaire aquest barret de copa!” I en Joan havia aguantat enlaire el barret de copa mentre el pallasso, de lluny, llançava pilotetes com si volgués que entressin al barret, però totes anaven a caure —oh, sense força, sense fer-li mal!—a la cara i als braços d´en Joan. I tothom reia. I la Sònia també.

Per això, per tot plegat en Joan s´havia escapolit cap al jardí. Cap cot, però sense plorar gens.

Quan va veure el bigoti, què hauríeu fet vosaltres? En Joan el va agafar amb dos dits, com si fos una papallona, se´l va mirar del dret i del revés i se´l va enganxar sota el nas. I amb el bigoti posat, va fer un bot de tres pams d´alt.

En Joan-amb-bigoti va entrar a la casa. El pallasso encara actuava: corria en rodó amb una bicicleta menuda mentre duia el barret de copa en equilibri damunt del nas. Les pilotes d´abans eren en una cistella. En Joan-amb-bigoti les va anar llançant al barret, l´una darrera l´altra. No li´n va fallar cap.

El pallasso feia una cara ben esverada, i la gent aplaudia. La Sònia també.

Mentre la gent aplaudia, en Joan-amb-bigoti va anar cap a la tieta Roser i li va dir: “Què queden pastissets de xocolata? Fa setmanes i setmanes que tinc una fam horrible de pastissets de xocolata!” La tieta Roser es va quedar tan sorpresa que no sabia què dir i no podia tancar la boca.

Aleshores en Joan-amb-bigoti va adreçar-se a en Robert: “Ep, noi, deixa´m una bala i fem una altra partida.” Impecablement, implacablement va recuperar totes les bales que havia perdut. I la Sònia reia.

Quan va veure que la Sònia reia, en Joan també va riure, i es va treure el bigoti i el va deixar a la safata on hi havia hagut els pastissets. Damunt el tovalló de paper, el bigoti semblava que llepés les darreres traces de xocolata.

Però la història no s´acaba ben bé així, no pas del tot. Encara ara, quan ja han passat set anys ben bons des de la tarda de la qual us he relatat els fets, quan veig en Joan com passa, tan decidit, amb el cap ben alt, penso que d´aleshores ençà no ha deixat d´ésser, part de dins si més no, en Joan-amb-bigoti.